Teatre del segle XVI – XVII

PANORAMA GENERAL

Teatre europeu del s. XVI:

El teatre presenta un paral·lelisme amb els principals països europeus:

De les formes dramàtiques medievals es passa al teatre popular i es desenvoluparan formes de teatre culte. Principals modalitats de l’espectacle teatral:

- Teatre eclesiàstic: grans festes religioses com Setmana Santa, Corpus…

- Teatre cortesà: com a distracció per a les corts reials renaixentistes i es representen majoritàriament les obres de tipus profà i de inspiració clàssica.

- Teatre popular: són els comediants professionals que sovint fan improvisacions per distreure el públic.

Formació dels grans dramaturgs nacionals

- Anglaterra i Espanya apareixen temes i formes precedents del teatre popular per Shakespeare o un Lope.

- França sorgeix un teatre de tipus cortesà i de models clàssics. D’aquí la tragèdia i la comèdia de França.

- Altres països, com Alemanya res mereix consignar-se i en canvi és indispensable tenir en compte el cas d’ Itàlia per influència del teatre en altres països.

TEATRE A ITÀLIA

Teatre culte i la comèdia d’embolic

Dos creadors del teatre culte d’ Itàlia van ser Aristol i Maquiavel.

Els orígens de la comèdia d’embolic es remunten en Plauto i Terencio, l’embolic passa a ser el primer terme: els arguments es basen en malentesos, confusions entre personatges…

Aquestes comèdies son una forma de diversió urbana.

LA COMÈDIA DE L’ART

La comèdia de l’art es caracteritza per ser un espectacle popular i les seves obres carèixen de textos previs i fixes. Els personatges són invariables. S’utilitzava molt la improvisació i també tenia importància el joc teatral de l’actor: la mímica, les piruetes, és a dir l’expressió corporal. La difusió de la comèdia de l’art va ser immensa.

EL TEATRE A ANGLATERRA

La constitució del teatre “teatre isabelí”:

Amb el Renaixement Anglès el teatre religiós va tenir més duració que en altres països.

També es van desenvolupar altres teatres com el cortesà i popular, el qual va tenir una major popularitat. La seva consolidació va ser gràcies a diferents factors, com per exemple:

- Influència italiana:destaquen les obres de Shakespeare que s’inspiren en contes italians.

- La inspiració a la història i les tradicions nacionals: Anglaterra havia viscut una història dramàtica i els autors ho van aprofitar per escriure obres i commoure a la

gent.

Va sorgir el teatre isabelí, anomenat així per la reina Isabel I, i conegut com el gran cicle teatral que va del 1580 a 1642, any en que els puritans del Parlament van tancar els teatres.

El punt culminant del teatre isabelí va ser Shakespeare.

Els teatres i el seu públic:

La situació del teatres anglès era similar a la espanyola. Al principi de tot, les representacions teatrals es feien en locals improvisats, sobretot en patis de posades. Al 1575, un cop prohibides les representacions teatrals, es construeixen diversos teatres als voltants de la ciutat, entre els més famosos: El Cigne i el Globus.

Eren construccions circulars o hexagonals, on l’escena es trobava al pati central i n h havia decorat, l’espectador havia de imaginar-se’l.

El públic era mol variat, hi havia persones d’alta condició, però la gran majoria era la classe popular: artesans, comerciants, mariners, soldats… és un tipus de públic que busca emoció, que el diverteixen i el facin tremolar de por.

Formes i generes:

En una mateixa obra es poden combinar diversos estils i formes.

Comèdia: es d’ una gran varietat: novel·lesca, pastoral, fantàstica, etc…

Tragèdia: S’orientava a aconseguir la màxima emoció, la compassió, etc… en un públic acostumat a la violència i a la sang.

Tragicomèdies: eren molt abundants

Obres de temes històrics: era un gènere molt abundant en el teatre isabelí

Autors

Donada la gran demanda del públic el tipus de dramaturg era molt variat, per un cantó hi havia els autors formats a les universitats (Marlowe, Jonson) i escriptors autodidàctics (Shakespeare)

TEATRE A FRANÇA

Segle VXI

Al 1548 es prohibeixen els misteris, a causa de irreverències en els espectacles. Paral·lelament es va anar estenent l’interès per el teatre dels antics.

Teatre barroc

El teatre francès segueix una línia molt semblant a la d’ Espanya o Anglaterra.

La comèdia respon a la seva doble procedència de les antigues farses medievals i de la comèdia italiana. La tragicomèdia es basa en allò sobrenatural, verosímil…

L’ambient teatral

Existeixen a Paris diferents teatres fixes a finals del s.XVI En el frontó de Marais és donen farses, comèdies i espectacles de gran tramoia. Amb ells trobem teatres reals: el Louvre, Palais Royal…

Els teatres francesos són sales cobertes semblants els teatres d’avui.

El teatre clàssic francès

Cap al 1630 cobra gran força contra el teatre barroc.

Els factors que contribueixen al triomf dels nous ideals del classicisme són:

- protecció regia: gustos aristocràtics, orientats cap a un teatre disciplinat, ordenat…

- els preceptistes: amb el seu impuls els models antics cobren nova vigència.

- Cartesianisme: significa el gust per allò clar, ordenat i rigorós.

Els principals trets estructurals del teatre clàssic francès:

a) separació de gèneres i estils: els personatges burgesos queden reclosos en la comèdia, en vers o en prosa. El seu llenguatge pot ser comú però sempre dintre de un to distret mai vulgar.

b) Les obres consten de cinc actes

c) Bienséance: destaca la mort en escena

d) Respectar les regles:

o unitat d’acció:

o unitat de lloc

o unitat de temps

DOS GRANS TRAGÈDIES: CORNEILLE Y RACINE

Pierre Corneille: la tragèdia de Corneille es caracteritza per uns personatges que busquen la llibertat i la glòria però en aquella recerca sorgeix el conflicte, en que l’heroi tindrà , que seguir els seus impulsos o obeir a un superior.

Jean Racine: va tenir una educació jansenista. Una densa i implacable atmosfera de fatalitat, un sentiment de no poder viure, donen lloc a grans tragèdies com Andromaque, Berenice, etc.

La tragèdia raciniana és la tragèdia de drames interiors produïts per una passió desbordant. Els seus herois són personatges nobles o rebaixats per un amor prohibit.

El món de Racine és superior al de Corneille en fons humà. L’acció es desenvolupa amb seguretat fins el desenllaç fatal. L’estil és intens amb imatges boniques.

Shakespeare

Vida i trajectòries

William Shakespeare va néixer el 1564 a Stratford-on-Avon, fill d’un comerciant. Va estudiar a la seva ciutat natal però el seu pare el va treure dels estudis per posar-lo d’aprenent. Es va casar amb divuit anys i va tenir diversos fills. En el 1592 el trobem a Londres començant a triomfar com actor i escriptor.

Es va instal·lar al teatre “Globo” amb la seva pròpia companyia al 1599.

A partir del 1600 les seves obres cobren importància. Comencen les seves comèdies anomenades “sombrías” aquesta evolució resulta coherent amb els temps on estaven i per un gir en els gustos del públic o perquè Shakespeare es considera a una maduresa capaç de emprendre les seves obres més dramàtiques. No es sap res de la seva vida íntima en aquest període (1602-1607).

Al 1608 torna a les comèdies amb final feliç. En les seves últimes obres es respira molta serenitat i pau.

Shakespeare es retira i passa els seus últims anys a la seva ciutat natal, mor el dia en qual havia de complir 52 anys. Cervantes mor el mateix dia que ell.

Obra i sistema dramàtic

Shakespeare també es un dels més grans poetes lírics i narratius anglesos. La seva obra dramàtica es compon per 32 obres, és una producció escassa comparant-ho amb els altres escriptors de l’època, però pel fet de ser pocs guanya en intensitat i perfecció poètica.

El sistema dramàtic de Shakespeare desborda les regles de l’art clàssic. Per lo tant no trobarem uniformitat en les seves obres; les formes mètriques seran variades, inclús es barrejaran amb la prosa, el vers, en una mateixa obra.

Barreja tragèdia amb comèdia. En aquella època hi havia el personatge del bufó, que Shakespeare va fer elevar aquest paper fent que les seves gracies fossin més filosòfiques dins d’una visió cínica i desenganyada de la vida.

Aquesta inclusió de comèdia dins de les tragèdies es la base del que s’ha anomenat el còmic relief , aquesta faceta tan allunyada de la puresa clàssica constitueix una de les aportacions més originals de Shakespeare.

Les comèdies

Shakespeare es va inspirar de la comèdia novel·lesca i d’embolic. S’enriqueix donant-li una hondura humana i per una altre part amb els seus girs inesperats i que fan mesclar fantasia amb realitat.

• Tot això s’observa en les primeres comèdies.
• En les comèdies ombries cobren densitat: el conflicte entre aparença i realitat, els límits de la felicitat, la mort, etc.
• La serenitat i l’optimisme caracteritzen les seves últimes comèdies.

Els drames històrics

El drama històric tenia com a funció portar al poble la pròpia història amb la intenció de justificar el regant actual.

Però Shakespeare en els seus drames s’interessa més per les persones que per l’acció. D’aquí la universalitat dels seus drames.

Podem adjuntar també les seves peces romanes, amb conceptes morals.

Les grans tragèdies

- Romeu i  Julieta (1957) s’inspira en una historia italiana amb l’influencia de la Celestina. Dos amants per sobre de l’enemistat de les seves famílies.

- Otelo (1604) basat en una  novel·la italiana, on el tema principal es la gelosia.

- El rei Lear (1604-1605) basat en una llegenda cèltica. Lear, abandonat per les seves dos hereteres es veu arrestat a la desesperació, bogeria i a la mort sense que ningú ho pugui impedir.

- Macbeth (1606) un succés de la història d’Escòcia